És interessant l'entrevista-mamada que li fan a Felipe González a El País.



Em crida l'atenció l'interès de González en deixar clar que és pobre (un descamisat?), o més ben escrit, que no te gaires diners i que això es deu a que no ha volgut fer fortuna (suposo que creu que cal que li estem agraits).


El segon que em crida l'atenció és com vol deixar clar que no te res a veure ni amb el terrorisme d'estat ni amb la currupció que van marcar els darrers anys del seu mandat. Fins i tot explica la seva manera de governar que ve a ser: sóc el President, però deixo que els meus subordinats fagin el que volguin i jo no tinc cap responsabilitat respecte de les seves accions.



Però la frase que trobo més important és aquesta:


"El ámbito de realización de la soberanía es el Estado nación, pero el ámbito de realización de las finanzas es el planeta".


Crec que és l'al·legat més gran a favor de la independència que es pot fer. No cal parlar tant història, el que cal es tenir clar que no hi ha soberania sense un Estat propi.

Anson en un article escriu el següent paràgraf:

No es la primera vez que escribo sobre la espléndida realidad del idioma de San Juan de la Cruz y Rubén Darío, de Octavio Paz y Ortega y Gasset. No será la última. Vale la pena insistir en la escalada de nuestra lengua en el mundo cuando en alguna región española se la combate de forma inmisericorde. La Generalidad está haciendo con el idioma español lo mismo que hizo Franco con el catalán. Yo firmé el manifiesto a favor del “catalán, un vaso de agua clara” contra el cerrilismo franquista. Me entristece contemplar ahora cómo se trata de erradicar el español de Cataluña con los mismos métodos que utilizó el dictador para fragilizar el catalán. Como ha escrito lúcidamente Francisco Rodríguez Adrados, “lo peor es el daño que a sí mismos se infligen los catalanes”.


A vuere quan es cansen de nosaltres i desisteixen de voler salvar-nos.