una de les coses que sempre m'ha sorprès del tennis. És el prinmirat que son els jugadors amb el públic en els tornejos i que poc ho son durant la Copa Davis. No recordo que en Nadal es queixès de la poca esportivitat del públic sevillà durant la final de la Copa Davis.

Gràcies als noticiaris dels canals televisius que habitualment veig (Tve, Canal Sur, Tele 5 i Antena 3) ser que tres tennistes espanyols s'han classificat pels quarts de final de Roland Garros. La llàstima és que no ser quins cinc tenistes més s'han classificats. Entenc que prioritzin els atletes locals, però no, que no informin de la resta. Suposo que pensen que a l'espectador només l'interessa aquest Grand Slam en funció dels tennistes espanyols.

Ara que hi ha hagut el no francès a la constitució europea, ens diuen que els electors han votat en clau francesa i no europea. M'agradaria saber quines eleccions a Europa han estat alguna vegada en clau europea i no nacional.
A mi com a ciutadà la Unió Europea (UE) la veig molt influenciada pels interessos de cada estat membre. No entenc per que es vol una constitució europea quan encara hi ha moltes coses que cada estat de la UE fa com li rota. Penso que primer caldria una unió en les coses que ens afecten als ciutadants de primera mà abans que aprobar un text constitucional que ningú que no sigui un buròcrata pot entendre. Per exemple no hi ha una política d'inmigració comuna o un espai aeri comú, etc... però, sembla que sense constitució s'acabi el procès d'unificació europea, semblen nens petits: "ho sopo patates fregides o no sopo".
Crec que una veritable UE cal fer-la des de sota, apartir dels anels de la societat europea i no desde la torre d'ivori d'uns estats que només vol l'opinió del ciutadà per que respongui "sí" quan ells volen.
Una altra cosa que em preocupa respecte a la constitució europea és si passarà com amb la espanyola, que no té ni trenta anys i sembla escrita per Déu, ja que, és intocable. Al cap i la fi, crec que una constitució ha de ser com el reglament d'un esport que va evolucionant amb el temps i no una Bíblia.

Ahir a la nit en el programa La Mandrágora de TVE 2 emetien una entrevista amb l'actor Daniel Freire on declarava que "Bush es lo más parecido a Hitler que hay" i que "Zapatero hizo bien dándole la mano, pero solo la mano, que ha Bush no se le puede dar más". Un cop més, i ja van un munt, escolto aquesta mena de comparacions. Bush tindrà tots els defectes que sigui però no li arriba ni a la sola de la sabata al Fuhrer. És increible que exigents son amb els presidents nordamericans i que poc amb la resta.
Jo sincerament crec que tots aquests que parlen d'aquesta manera tant despectiva del president Bush son revolucionaris de fireta. Malparlen de la democràcia i del capitalisme però treuen tots els beneficis que ambdós els donen. no crec que tota aquesta gent obrís la boqueta per defensar-se d'un règim realment repressiu. Son tant crítics amb els demòcrates per que saben que no els poden fer cap mal, es comporten com els afeccionats a l'esport que protegits a la grada insulten als jugadors de l'equip contrari amb la tranquilitat de que els insultats no poden defensar-se.

Espero que aquesta bona notícia sobre Àfrica es destaqui tant en els mitjans com les dolentes.

Els jugadors espanyols professionals de bàsquet associats al sindicat ABP han desconvocat la vaga que tenien prevista. Aquesta protesta era per defensar els drets, segons ells, dels jugadors espanyols. No tinc cap dubte que si un sindicat de qualsevol activitat no esportiva demanés un mínim de contractacions de treballadors nacionals enlloc d'estrangers, rebria un allau de crítiques. No entenc perquè acceptem respecta l'esport uns raonaments totalment xenòfobs que en la resta d'àmbits de la vida no acceptem.
El sindicat de jugadors caldria que expliqués quin jugador espanyol bó no té feina. Pel que jo ser dos juguen a la millor lliga i un altre, Albert Miralles, juga a Itàlia degut a que va deixar el seu club espanyol, Joventut de Badalona, trencant el contracte i si vol jugar a la ACB cal que li pagui una indemnització. Descomptan aquest tres atletes no trobo cap jugador nacional bó que no tingui equip.
El que més m'ha fet gràcia d'aquest assumpte són les declaracions de Raúl López solidaritzant-se amb els jugadors per que segons ell "cal protegir el jugador nacional". Suposo que ell ja s'haurà posat en contacte amb el seu equip de la NBA els Utah Jazz per rescindir el seu contracte i que el seu lloc l'ocupi un jugador americà per que "cal protegir el jugador nacional". Però segurament el que pensen en Raúl López i companyia és que tots el jugadors són "nacionals", però, uns més "nacional" que els altres.

Ara que els dos grans cervells del govern tripartit corrien per Israel i els territoris ocupats, fent un dels seus habituals numerets, trobo adient llegir aquest article de Daniel Pipes.

Fent l'habitual tomb per internet he trobat aquesta notícia a Vilaweb. Sempre em sorprèn, i realment hauria d'estar acostumat, la fixació dels governs, siguin quins siguin, per controlar els ciutadans.
Crec que el problema no és quin estat representen els atletes. El que trobo injust és la limitació de participants en els campionats, ja que, hi ha un número limitat de representants per cada estat. El correcte seria que participessin només els millors de cada especialitat i si un estat té una dotzena dels millors doncs que hi vagin tots. I a més a més, si els governants volen medalles, ja saben, a entrenar i no voler que penjar-se les "medalles" amb l'esforç dels atletes.

Aquest article és de Félix Bayón i publicat en el Diario de Cádiz:

Malos barruntos

LA Sociedad General de Autores y Editores (SGAE) se define a sí misma como "la casa de los creadores". En realidad, es sólo una voraz maquinaria burocrática de la que dice ya bastante el hecho de que siente en su consejo de administración a Ramoncín, cuyas dotes administradoras imagino aún más escasas que su capacidad de creación.
La SGAE cobra un canon por cada CD o DVD que se vende, aunque uno lo use para archivar las fotos familiares o para hacer una copia de seguridad del ordenador. Da por supuesto que detrás de cada ordenador hay un pirata. Pronto te cobrará si cantas bajo la ducha, pero de momento quiere encarcelar a los que intercambien archivos musicales y cinematográficos.
Si la SGAE fuera realmente "la casa de los creadores", estaría a favor de la libertad sin límites. Pero no es así, su modelo parece ser el de China, Cuba o la España de Franco. El miércoles, en unas jornadas celebradas en Madrid por la Asociación de Periodistas Europeos, el representante legal de la SGAE, Pedro Farré, dijo que "al igual que se necesita una licencia para conducir, tendrá que haber una identificación necesaria para navegar por internet". Según Farré, "no cabe la libertad sin responsabilidad". Y, consecuentemente, digo yo, debería de haber una autoridad que sometiera todo a censura para discernir qué es responsable o no.
El asunto sería una simple anécdota si no coincidiera con otros indicios preocupantes que se asoman como malos barruntos. Uno de ellos es el sermón sobre la necesidad de poner orden en internet, predicado ya hace nueve años por el entonces portavoz del Gobierno, Miguel Ángel Rodríguez, y retomado recientemente por los máximos responsables de los dos principales periódicos españoles. En sintonía con este terror a la libertad, IU elaboró un proyecto de Estatuto del Periodista que pone en manos del poder decidir quién es o no es periodista, como en los tiempos de Franco.
En la misma reunión en la que Farré reivindicó el carné de internauta, un senador del PSOE llamado Félix Lavilla hizo una curiosa afirmación: "Toda opinión que se reproduzca en España tiene que ser constitucional". Es decir, que la libertad de opinión consagrada en la Constitución está vedada a todos aquellos que discrepen con cualquiera de los contenidos de la misma Constitución. Magnífico.
Podría ser que estamos en una fase de reflujo de las libertades. Sería lamentable que este reflujo se produzca precisamente con la llegada de internet, que propicia la expresión sin ningún tipo de ataduras: en absoluta libertad. También podría ser lo de siempre: el pánico que provocan los nuevos inventos. Estaríamos de nuevo escuchando a los mismos catastrofistas que auguraban que el cuerpo humano no podría resistir la velocidad de cuarenta kilómetros por hora y el ferrocarril resultaría un invento mortal e inútil. Ojalá sólo sea eso.

Trobo força interessants aquests dos articles. El primer explica la situació a Veneçuela i el segon és l'habitual article d'en Xavier Roig a l'Avui.

Una notícia sobre Cuba que segurament no sortirà a la majoria de mitjans de comunicació nostrats. Suposo que els palmers habituals de Castro sortiran ràpids com un llamp a defensà els detinguts.

Intel·lectulas Europeus

Ahir a la nit em vaig enterar gràcies al programa d'informació europea de La 2 anomenat Europa 2005, que 800 intel·lectuals europeus en van reunir a París per debatre, un cop més, sobre la cultura europea i el seu futur i els reptes de la globalització i bla, bla, bla... Vaig sentir les paraules que adreçava als assistens el president Chirac. Aquest va tenir la barra d'atacar la globalització ja que segons ell "tendeix a la unificació cultural" i va continuar dient "que s'havia de protegir la diversitat cultural" suposo que per això històricament tots els governs francesos han perseguit i maltractat la diversitat cultural francesa.
Com sempre en aquesta mena d'aplecs el fons de la questió és demanar-li diners a l'estat. Després de donar la bara amb que la cultura no és un negoci i mirar pel damunt de l'espatlla als americans i posar-se molt dignes sempre demanen diners. Jo no entenc aquest axioma: subvenció= a millor cultura. Jo no crec que a mi , per exemple, que a canvi d'una subvenció fos capaç d'escriure El Tirant.

Molt bó l'article de Marta Pessarrodona.

Totalment d'acord amb aquest article d'en Francesc Puigpelat.

Poligàmia

Ahir pel matí a La 2 feien un documental sobre l'Àfrica i les seves tradicions. Ha sortit una família de Mali formada per un home i les seves dues esposes, que també a més son germanes. El que m'ha fet gràcia és que en les entrevistes individuals a cada una de les dones elles es creien la favorita del marit, però, segons ell no tenia cap favorita per que la dona especial de la seva vida era la seva mare.
Segons es deia en el reportatge la poligàmia tenia les seves ventatges, com que degut a la emigració hi havia el doble de dones que d'homes i així no es quedaven tantes solteres. També permet tenir més mà d'obra per a treballar. Una altra de les causes és el costum de no tenir relacions sexuals amb la dona que ha parit fins a passats dos anys del naixement, i clar, pocs homes poden esperar tant de temps. També és important la dada que, segons les enquestes, quanta més formació acadèmica tenen les dones menys favorables a la poligàmia són.
Personalment no tinc res en contra de que tres o més persones, lliurament, decideixin viure juntes. El que passa és que normalment els casos de poligàmia en aquest món sempre hi ha moltes de les dones implicades que realment no volen compartir el marit, però, no tenen més remei.

Efecte hivernacle

Si al final resultarà que la contaminació ens protegeix de l'efecte hivernacle...

0'52

Ara resulta que el govern de la Generalitat fa una campanya publicitària per que els contribuents donin el 0'52 a una ONG. Trobo curiòs que un govern prefereixi que donem els diners a una organització que no sabem ben bé que fa amb aquests, que recaudar-los ell i invertir-los en escoles, hospitals, etc... El que podria fer el govern és simplement traspassar el seu pressupost a les ONGs i ja està. Les organitzacions no governamentals s'han convertit en l'ungüent màgic que serveix per a tot. A mi personalment no m'agrada donar-li els meus diners a gent que realment no puc controlar el que fan amb aquests. Altra cosa que no entenc és que si són no governamentals, sempre estiguin damanant recursos als governs.

Punto y medio

Aquesta tarda en el programa Punto y medio del Canal Sur, en la secció de buscar parella (pels que no veieu la tele andalusa, haig d'explicar que en aquest programa hi ha una secció en que tres persones busquen parella. Son entrevistats sobre la seva vida, situació actual, etc... i si hi ha algú interessat en aquesta persona truca al programa i en directe xerren una estona i desprès, fora d'emissió, li donen un telèfon de contacte per que es coneixin) ha sortit una senyora de 59 anys que vivia a Lleida i que segons ella no va aconseguir el graduat escolar per que no entenia el català. a mi m'agradaria saber quina escola catalana en plena dictadura franquista ensenyava en català als seus alumnes. Preguntaré al Canal Sur si saben quina era.

Engrunes

Costa molt trobar un article dels que escriu cada dia a l'Avui l'Oliver i no estar-ne d'acord.

Llegint el weblog de la Teresa Amat he trobat aquest enllaç:http://www.tripodos.com/pdf/16t_toutain.pdf. És un article de Ferran Toutain en el que tracte com es veu desde els nostres mitjans el món musulmà. Aquest tema m'interessa molt i crec que no fem prou per aconseguir una veritable modernització i democratització dels països islàmics i les volades de coloms del tipus "aliança de civilitzacions" només serveixen per que els governs teocràtics de la zona continuïn maltractant a la seva població i de retruc convertir-se en una amenaça pel món democràtic.
L'article és una mica llarg i en format pdf però no costa gaire de llegir.

Entrevista

Aquesta entrevista: http://www.avui.es/avui/diari/docs/index4.htm és força interessant. Crec que dona una perspectiva més acurada del que realment és el món musulmà.